Community » Hattrick Press

Fer-se gran amb Hattrick

Written by Peinao

Fer-se gran amb Hattrick. Una experiència que, possiblement, molta gent ha viscut dintre d'aquest petit món verd... Però com l'has viscut tu? Com l'he viscut jo? Aquí et deixo unes línies sobre com ha sigut això de passar 20 anys de la meva vida aquí dins.

Corria l’any 2004, jo tenia 12 anys i a l’institut només es parlava d’una cosa: Hattrick

Hattrick era un joc on-line, on tú erets l’encarregat de gestionar un equip de futbol. T’havies de fer càrrec de totes les facetes que té un equip, passant per l’economia, les alineacions, el mercat i acabant per l’entrenament. Res podia anar malament, futbol, partits, diversió… tot en un!

Així que sense rumiar-ho massa, vaig decidir obrir el meu primer equip: c.e.peinaos

Qui m’ho havia de dir que hauria d’esperar 3 mesos per rebre’l i poder començar a fer alguna cosa… però així va ser. (Sí canalla, abans les coses no les aconseguies a l’instant, havies d’esperar i tenir paciència. Difícil, oi? No és impossible, proveu-ho!)

Després d’una llarga espera, finalment, va arribar el preuat correu que em feia entrega del meu primer equip a Hattrick. No m’ho podia creure.

Els primers mesos no van ser fàcils, dies de moltíssima lectura, hores i hores fent ofertes per jugadors molt dolents que finalment no acabaven sent teus, fent canvis constants a l’entrenament sense cap tipus de sentit i un llarg etcètera de coses que feien de Hattrick, el millor joc del món.

Els dies passaven, i l’interès i la curiositat per descobrir noves coses sobre el joc, anaven creixent. Hi havia un noi a l’institut, que ens havia comentat que per 20€ podíem veure les cares als jugadors, posar números, tenir un escut i fins i tot, fer rodes de premsa. No ens ho vam pensar dues vegades, els meus col·legues i jo, l’hi vam donar els calers al senyor Eduard (feia 4t d’ESO) i ell, fent ús de la seva targeta de crèdit, ens va pagar el Hattrick Supporter a tots. Allò va ser un dels descobriments més grans que vaig tenir en aquest món verd. No només el joc es feia més atractiu, sinó que ja no t’havies de menjar anuncis constantment.

Els caps de setmana eren el millor moment de la setmana. Recordo que quedàvem a casa meva per veure els partits de tota la colla. El primer pas era afegir-los tots al Hattrick-Live, i s’hi havia sort, teníem 90 minuts d’emoció pura per davant. Comento el tema sort perquè no sempre podies seguir els partits en directe, molts cops havies d’esperar hores, o inclús dies, per saber el resultat del teu partit. Però deixant de banda les caigudes de Hattrick, i quan la cosa anava bé, quina sensació era la de seguir un partit en directe… B-R-U-T-A-L! Havies d’actualitzar minut a minut la pàgina de partits i si en algun moment passava alguna cosa, el reportatge sortia en vermell. Era una sensació frenètica quan veies novetats en el teu partit.

Petit incís: No sé si és perquè era molt jove, però recordo el tema del reportatge de partits com una cosa increïble. Amb els amics a vegades ho hem comentat i ells també tenen aquest record. No sé si algun dinosaure Hattrickià ho pot corroborar, però jo ho vivia així.

Després d’un anys, per què no dir-ho, molt viciat a Hattrick, les ganes i la motivació van anar disminuint i vaig acabar abandonant l’equip. No sé quin va ser el motiu real. Jo suposo que la jarana i l’adolescència hi van tenir a veure, no? Així doncs, després de despreocupar-me totalment de l’equip, el vaig acabar abandonant.

Passats uns 3 anys, aproximadament, vaig decidir reemprendre l’aventura Hattrickiana novament. Els principis no van ser fàcils i el joc havia anat canviant mica en mica, era diferent. Primer m’ho vaig agafar amb moltes ganes, moltes hores dedicades a l’equip, també als fòrums… una mica de tot en general. Però com ja m’havia anat passant amb l’anterior equip, vaig tornar a perdre l’interès pel joc, aquest cop però, no vaig deixar perdre l’equip. Vaig deixar els motors a marxa fixa i esperant que tornés a arribar aquella motivació algun dia.

De sobte, sense saber com, les ganes havien tornat a aparèixer.

I fins a dia d’avui. Aquí em teniu, amb 20 anys més a l’esquena (ja en són 32) i amb unes sensacions totalment diferents a les que vaig començar. Hattrick em segueix enamorant, però ja no tinc aquell foc interior que em feia viure dia i nit quan era un nen. Això sí, aquest equip espero que l’heretin els meus fills o nets, si mai els tinc xD

Suposo, que m’he fet gran amb Hattrick.